LOMCE y la inmersión lingüística

Ya hace meses que se oían las intenciones que tenía el muy honorable Ministro de Cultura, José Ignacio Wert, con la reforma del sistema educativo  con su  proyecto de la Ley para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), pero hasta hoy no se habían confirmado.

Entre muchas reformas que se han aprobado, quiero centrarme básicamente en una, la más polémica en mi tierra: el Ministerio de Educación avanzará del coste de la escolarización en centros privados para las familias en Catalunya que quieran que sus hijos sean escolarizados en castellano. La verdad, es que no paro de leerlo en periódicos y de oírlo en las noticias y aún sigo con el mismo estupor de la primera vez. Además, no sólo con eso (porque si alguien pensaba que ahí se quedaba está equivocado), ¡Deberá pagarlo la Generalitat de Catalunya de forma indirecta! Con lo de indirecta me refiero a que inicialmente lo pagará el Gobierno de España, pero cuyo importe será reducido de las transferencias que realiza el Gobierno Central a las autonomías. ¿En qué cojones están pensando? Y disculparme en lo de pensando, porqué dudo que lo hagan.

Pongamos un ejemplo: en España hay cerca de dos millones de hogares en los que ningún miembro de la familia está trabajando. Desconozco cuántos de estos hogares se encuentran en Catalunya, pero me imagino que alguno habrá. Aparte de estos, en mi tierra ya sobrepasan los 900.000 parados, por lo que deduzco que habrá numerosos hogares que estarán pasando por una situación económica precaria. Muchos no tendrán suficiente con el subsidio para cubrir gastos de  hipoteca, comida, suministros, educación, sanidad, etc. Otros directamente ya no tendrán dicho subsidio. ¡Ahora es cuando el Ministro Wert hace la aparición estelar!  Con los recortes en educación que están habiendo (aumento de niños por aula, material obsoleto y anticuado, atención insuficiente, cierre de centros, etc. ) ¿Usted no cree que todos querrían ir a un colegio privado para evadir dichos problemas? Les ha puesto la solución en bandeja a todas aquellas familias que lo estaban pasando mal: puedo escoger entre que mi hijo vaya a un colegio público, con aulas sobrepobladas y material anticuado o a uno privado, que me va a costar lo mismo. Lo único que tengo que decir es “quiero que mi hijo sea educado en castellano”. ¿A alguien le parece lógico?

La inmersión lingüística en Catalunya ha dado los mejores resultados de España en términos educativos (aunque no son de sobresaliente, la comparativa es muy mala). Me atrevería a decir que no hay persona en Catalunya que no sepa hablar y escribir en castellano, aunque sí pasa el contrario (aún quedan los hijos del franquismo y la no integración de algunos inmigrantes). Pero no quiero meterme en el aspecto ideológico ni idiomático, exclusivamente en lo económico.

¿Nadie ha pensado que puede ser muy elevado el número de familias que pidan escolarizar a sus hijos en centros privados? Yo me lo plantearía si lo estuviera pasando mal: mi hijo recibe una buena educación y ya me encargaría yo de enseñarle catalán en privado. Y si eso ocurre, ¿cómo se pagará? Las arcas públicas van cayendo en picado y pensamos gastar dinero en este asunto. Cuando la Generalitat de Catalunya reciba una transferencia muy inferior a lo esperado el resultado será un tijeretazo aún más sagnante para la sanidad y la educación. Una educación pública que empeorará su calidad en la enseñanza y volverá a aumentar la demanda de inserción en centros privados. Es un pez que se muerde la cola.

Felicidades Ministro. Le saluda un joven de 23 años que ha realizado toda su educación primaria y secundaria en catalán, el bachiller también (aunque con alguna asignatura en castellano porque el profesor se sentía más cómodo en este idioma, y al fin y al cabo, todos nos entendíamos perfectamente) y una licenciatura con más del 60% de las asignaturas en castellano.

PS: Gràcies per suportar aquest llarg article. Ara més que mai, toca no acatar les sentències.

El dia que peti tot

Avui és dimarts 12 de febrer de 2013, són les 7:47 am. A corre-cuita baixo al garatge i entro al cotxe per anar a la feina, vaig just de temps. Pujant pel carrer Balmes sintonitzo la ràdio: sona la veu de Jordi Basté des del Vaticà explicant-nos la renúncia de Benet XVI al Pontícep. Tot seguit parlen de la reunió de la líder del PPC Alicia Sánchez Camacho amb l’antiga parella de Jordi Pujol Ferrusola. Sembla que la família de l’expresident està esquitxada per evasió d’impostos cap a Andorra, i això s’ha sabut per unes gravacions del 2010 i amb problemes de faldilles d’entremig. “Cada cop la política s’assembla més a Sálvame” passa pel meu cap. Però tampoc és un tema que em cridi especialment l’atenció.

Aquesta indiferència té un motiu: n’estic fart; i podria pluralitzar-ho, n’estem farts. Setmana rere setmana surt a la llum un nou cas de corrupció en el qual només has de buscar les set diferències:

1. Quin partit és?
2. Quina persona en concret està imputada?
3. Quant s’ha embutxacat?
4. Quan es va produir el fet?
5. Qui ho sabia?
6. Quants dies tardarà l’imputat en donar una roda de premsa?
7. Quan el Jordi Évole (el Robin Hood del periodisme) anirà a posar el dit a la llaga?

Aquest meravellós passatemps, senyores i senyors, molt aviat als diaris al costat dels Sudokus i de les sopes de lletres.

Tots aquests casos són una vergonya per a la democràcia i un insult cap a la societat. Amb cada nou escàndol de corrupció els partits es tiren a la jugular de l’imputat, sense tenir present que fa set dies eren ells i creuant els dits per a que el seu soci no digui massa cosa la setmana vinent. Volen fer un pacte, per a decidir conjuntament quan un diputat ha de dimitir. Té mil lectures possibles (però a mi m’agrada fer demagògia, què hi farem), a mi em sona a un: acordem fins a on i quant podem inflar les butxaques. Vaja, com la dita popular de “o follem tots o la puta al riu” però al Parlament.

La gent s’està suïcidant perquè la pressió dels desnonaments els desborda. 1.402.854 signatures demanaven una modificació d’aquesta llei i avui el PP ha estat a punt d’ignorar-les i no donar via lliure per admetre a tràmit la ILP al Congrés de Diputats (han rectificat a últim moment, es podrà debatre, tot i que encara poden tombar-la gràcies a la seva “fantàstica” majoria) però van a per totes perquè 500.000 persones reclamen el poder veure corregudes de toros a Catalunya i convertir aquesta salvatjada en cultura amb ensenyança inclosa.

Deixem-nos d’històries: no hi ha futur possible amb la capdavantera política que tenim. Santiago Niño Becerra tenia raó quan fa un any deia que el 2013 estava mort, però em temo que el 2014, 2015 i posteriors ja estan enterrats també.

S’ha posat molt de moda, parlant de la independència de Catalunya, la frase de “pensem en l’endemà d’esdevenir independents”. A mi m’agradaria fer un petit plagi: pensem en el dia que peti tot. Si aquest dia ha d’arribar, l’estem veient a l’horitzó. Arribarà el dia en que un responsable polític prendrà mal. Ferit molt possiblement per aquell cap de família que es troba al carrer sense poder alimentar als seus fills. Ferit per un d’aquests joves amb estudis que no pot aspirar a treballar a la seva terra. Ferit per aquella dona que ha perdut un ésser estimat degut a les retallades sanitàries. Ferit per un antiavalot cansat de lluitar contra qui pensa com ell. I encara es preguntaran el per què de tot això?

El gran salt

Falten poc més de vint dies per a la celebració d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. D’aquestes podríem pensar que són úniques, les primeres en un marc politico-social en el que la paraula “independència” està més a flor de pell que mai. I tenim raó.

Des del passat 11 de Setembre sembla que no hi hagi cap altra mena de preocupació que aconseguir la independència de Catalunya. Enrere queden ja els més de 800.000 parats, les congelacions salarials, retallades en sanitat, augment de taxes universitàries entre d’altres. És que a cas ja no importa això? I ho dic jo, un independentista que vaig estar a aquella gran manifestació.

Vull que aquest país tingui la capacitat de decidir el seu futur. No es pot prohibir les voluntats del poble amb un “paperet” (ho denomino així ja que considero que la Constitució espanyola cada cop es mereix menys respecte) caducat. Mai hem de sobreposar la llibertat individual i col·lectiva de les persones perquè un paper escrit fa anys digui que la nostra intenció és il·legal. I recordem, que la Constitució es va redactar just al inici de la democràcia i sortida d’una dictadura de més de 30 anys. A cas no ha canviat la societat? Era un moment d’incertesa i es va fer una Constitució amb por, sense voler crear un nou Estat que reconegués la realitat social d’aquest país.

Però no culparé (únicament) als polítics espanyols per no voler escoltar el malestar català. M’agradaria demanar als partits polítics nacionals que vulguin la independència d’aquest país que no s’oblidin de tota la resta. No estic d’acord amb les paraules del Montoro i Rajoy, que diuen que “a falta de saber lluitar contra la crisis ens dediquem a aixecar banderes”, ja que estic segur de que podem afrontar la crisis amb una bandera a la mà (alhora, m’agradaria puntualitzar que quins collons tenen aquesta “extraña pareja” per a dir això, com si ells sabessin el que fan).

Fem les coses bé, el independentisme està pujant i me’n alegro. Cada cop costa més creure en aquest matrimoni Catalunya – Espanya. Això si, no ens ofusquem: poc a poc i bona lletra. Anem pel bon camí i busquem un referèndum. Que el poble digui què és el que vol, que ho sàpiga Espanya i que ho sàpiga Europa. Si la resposta al referèndum és favorable als nostres interessos nacionals, donarà una imatge tan pèssima si ens intenta retenir que els mercats la castigaran per això, no en tingueu cap mena de dubte.

Hem de fer un gran salt quan toqui fer-lo, però com dirien els Manel, agafem-nos fort, i si podem, caiem amb els dos peus i en un lloc pla. Nosaltres no podem crear un Estat propi en dos dies, preparem-lo amb calma per a no cometre errors futurs.

Ja hem begut oli

Un dia després de les eleccions generals i el panorama és pràcticament el mateix (o fins i tot, una mica pitjor) del que havien anat avisant les enquestes al llarg dels darrers mesos. Triomf espectacular del Partit Popular deixant a la resta de partits polítics d’Espanya com a simples espectadors de la “democràcia” (si es pot dir d’aquesta manera) actual. Perquè no ens enganyem, és així. El PP no necessita res de ningú. Els espanyols li han atorgat el poder màxim per a decidir i actuar amb plena llibertat. Ni PSOE, ni CiU, ni IU ni cap altre partit pot fer res per a aturar-los, ni sols ni agrupats. Panorama similar a una dictadura, no? Doncs no, perquè se’ls ha votat.

Se’ls ha votat seguint una llei d’Hondt antiga i obsoleta que hauria d’haver estat substituïda fa anys. Aquest sistema no és eficient a l’hora d’assignar els escons, i sinó doneu una ullada a aquí per a adonar-vos-en. Al cap i a la fi, per a aconseguir la majoria absoluta i poder fer el que et roti amb el país, només necessites que et votin al voltant de 10 milions de persones (un vint-i-poc per cent de la societat espanyola tenint en compte que a Espanya hi viuen uns 47.000.000 de persones). És necessari un sistema de vots útil i eficient, que comptin els vots tots per igual. Si això fos així el panorama seria força diferent.

Però al cap i a la fi, si el Partit Popular ha aconseguit aquesta àmplia avantatge ha estat per culpa de la gent que li ha donat els seus vots. Em poso bastant en situació Mourinho, i em pregunto: per què? Fa tres anys el PP va dissenyar una estratègia per a les eleccions generals que ha seguit al peu de la lletra: no dir ni fer res. Es quedaven callats esperant a que el govern socialista s’enfonsés sol. I la pregunta és: qui pot votar a una gent que fa això? Una gent que ha deixat que el país anés cada dia a pitjor, sense aportar idees noves, sense proposar polítiques per a millorar la situació socio-econòmica?

Parlant ara ja només en l’àmbit de Catalunya, com es pot donar suport a un partit que l’únic que ha fet és posar pals a les rodes del país? El Partit Popular va ser el que va portar al Tribunal Constitucional un Estatut que ens atorgava la major autonomia de la nostra història democràtica fins al moment (però autonomia insuficient encara per al meu gust). Estem en mans d’una gent que ens ha qüestionat com a nació, que ens vol fer renunciar a la nostra immersió lingüística, que vol centralitzar de nou les competències per a fer totes les comunitats més homogènies.

Molta gent, en sentit irònic, ha fet el comentari de  marxar a l’exili, perquè això sembla un retrocés en la història i una supressió de reconeixement que poc a poc hem anat aconseguint. Jo demano als catalans i a la Generalitat que fem pinya. No s’ha de fer cap pas enrere en l’autogovern que de moment té Catalunya. Ara més que mai s’ha de demostrar que som una nació!

Temps de retallades

Han passat molts mesos des de l’escriptura del darrer article, i això no significa pas que aquest temps hagi estat un temps tranquil i sense polèmiques, sinó al contrari. Han transcorregut molts actes importants i destacables: Wikileaks, el moviment del 15-M, moltes crítiques i dubtes respecte el sistema polític i social actual, caos financer, caigudes de les borses, desastre sísmic al Japó, entre altres.

Però no vull fer un resum d’una situació que ja tots vosaltres sabeu tant, o fins i tot, millor que jo. Aquest article tracta de totes les retallades que s’estan duent a terme en el territori espanyol.

Nosaltres, a Catalunya, ja en sabem el que són aquestes retallades. Fa relativament poc va venir el president Mas amb tot el seu col·lectiu oferint unes retallades afirmant que era per a la necessitat del país; i ara ja a molts indrets d’Espanya està passant el mateix.

Com era d’esperar, “no hi ha diners per a tot” afirma el poder polític, i per això és necessari dur a terme retallades molt importants en els pilars bàsics de la societat: sanitat i educació. Moltes de les facultats públiques han tingut grans problemes per a finalitzar el curs acadèmic amb unes condicions acceptables, discutint amb els col·lectius d’alumnes per a obrir més hores les biblioteques on poder-se preparar per als exàmens i oferint un material docent decent. I la sanitat no se’n salva de la crisi. Es redueix el personal i es suprimeix els serveis d’urgències en determinats ambulatoris d’arreu del territori per a falta de pressupost.

Vista la situació en la que ens trobem, realment em pregunto: polítics, esteu fent tot el que podeu per a solucionar-ho? De veritat us esteu estrenyent el cinturó de la mateixa manera que l’esteu estrenyent a determinats centres públics?

Ens trobem en una situació molt delicada on el sistema està actuant inversament al que indiquen les principals polítiques econòmiques, les quals expliquen que en època de recessió i crisi la despesa pública ha de ser molt important per tal de reanimar l’economia. Estem disminuint el pressupost de la medicina, la qual garanteix la salut de tots nosaltres, alhora que el pressupost de l’educació va a la baixa, sense parlar de la paralització d’inversió en infraestructures. Si és època de retallades ho és per a tothom, començant des de dalt. Amb determinades polítiques de restricció salarial al Parlament, en tema de sous, dietes, cotxes oficials, viatges, etc. l’Estat podria estalviar-se molts diners.

I posats a aconseguir diners de sota les pedres per al bé comú, per què no patrocinar els plecs al parlament? Aconseguim patrocinadors, marques comercials! Tots els beneficis obtinguts podrien destinar-se al bé comú. Ja estem acostumats a la prostitució dels partits polítics al escridassar-se mútuament i després fer pactes, ja no  ve de posar patrocinadors per el mig, i al cap i a la fi hi sortiríem guanyant. Això és arribar a un determinat punt d’exageració, però considero que aquesta hauria de ser l’actitud de la força política per a aconseguir realment el benestar social.

Moltes gràcies per a dedicar-me uns minuts. Properament, les reformes de la Constitució donaran molt que parlar.

Pilota d’or 2010

Finalment, el guanyador de la pilota d’or ha estat Leo Messi. Un cop s’ha conegut la decisió final, pot dur a terme a molts tertúlies sobre si el resultat és el més adient o no. És un tema que dona molt de joc!

Jo no tinc cap mena de dubte de que Leo Messi és el millor futbolista que hi ha ara, i molts diuen que possiblement el millor de tots els temps (però això ja no ho puc dir degut a la meva jove experiència com a aficionat del futbol). Però si hagués sigut per mi el guanyador seria Xavi. Per què? Fàcils raonaments.

El jugador català té un domini espectacular de la pilota (tot i que Messi i Iniesta també), és humil (els altres dos també), una professionalitat envejable (igual que els demés candidats). Què és el que em faria decantar? Xavi té una cosa que els altres dos no, i és que és ell qui aconsegueix dominar el partit. Si un partit està estancat és difícil pensar en que vindrà Xavi i revolucionarà el partit, marcarà un gol i guanyarem; el que ens ofereix ell és tenir la possessió de la pilota. Xavi fa una cosa que ho trobo dificilíssim, i és que ell decideix el ritme del partit. Si a l’equip li convé calma, li dona; si necessita joc ràpid amb passades fondes, ell les fa.

Hem de recordar que el futbol és un joc d’equip, i Xavi és aquesta peça imprescindible en l’onze de Guardiola (i en la selecció espanyola) que aconsegueix unir des de la solvència de Puyol fins a la precisió de Villa passant per el mag Messi. Té una parella de ball que és Andrés Iniesta, el qual reconec que és un jugador deu, però aquest any no li tocava a ell tot i el gol que va donar a la selecció el seu primer títol mundial.

Estic convençut que Messi seguirà guanyant aquest trofeu durant alguns anys més, si tot segueix amb aquest rumb no hi ha res que em faci pensar el contrari, igual que penso que Iniesta algun dia l’aconseguirà. Malauradament, tot porta a pensar que per al jugador de Terrassa ja serà més difícil donada la seva edat, però els títols a nivell col·lectiu (una lliga, supercopa d’Espanya i mundial aquesta darrera temporada) el premien.

Aquest és un petit reconeixement a la feina que fa dia a dia Xavi en el mig del camp, unint totes les peces clau d’un equip.

Diu molt de tu

Un article molt breu, només per a felicitar a tots els solidaris que ahir van fer possible que la recaptació de La Marató de TV3 s’elevés a la xifra de 7.246.114 €! Una xifra elevadíssima a la qual pocs pensàvem que arribaria.

En temps de dificultats econòmiques com les que estem vivint és molt bonic veure com els ciutadans d’aquest gran país treuen calers d’on sigui per a ajudar a aquelles persones que ho necessiten, i aporten diners per a la investigació de cures per a determinades malalties any rere any.

Va ser una Marató que em va agradar molt: plena de personatges famosos oferint el millor d’ells mateixos, música bona, declaracions i exposicions de vides que encongeixen el cor, i la voluntat de tots per a millorar la vida dels que ho tenen més difícil.

Poc a dir, simplement, Catalunya és un gran país, on hi conviu molta gent solidària. Felicitats a tots per ser així! Que les diferències polítiques, socials, racials i esportives no trenquin mai aquest teixit social. Com diria cert himne: tots units fem força!

FELICITATS CATALUNYA, FELICITATS CATALANS, FELICITATS TV3!

Canvi en el Parlament i presidència de Catalunya

Eleccions superades. Artur Mas és el nou president de Catalunya. A la tercera ha anat la vençuda! La distribució dels escons al Parlament ha quedat de la següent manera:

-         CiU: 62 escons

-         PSC: 28 escons

-         PPC: 18 escons

-         ICV-EUiA: 10 escons

-         ERC: 10 escons

-         SI: 4 escons

-         C’s: 3 escons

Què en podem treure d’aquestes eleccions? Algunes petites reflexions. Ja només per començar, la “por” que em va agafar pensar que Plataforma per Catalunya pogués entrar en el Parlament! Al principi de tot li donaven 3 escons al partit d’Anglada, una bestialitat per el programa que han proposat. Aquest partit ha recaptat 75,321 vots en tot el país. Crec que sobren les paraules, o més ben dit, me’n falten per explicar-me això. Pensava que la xenofòbia era alguna cosa esporàdica d’alguna que altra persona, casos aïllats, però ha estat a punt d’arribar al Parlament!

Un altre detall important d’aquestes eleccions és l’ascens del PPC a tercera força política del país. Se’m fa difícil d’entendre, ja que és dels pocs partits polítics que ha posat pals a les rodes d’una Catalunya que volia avançar com a nació. Recordem que va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional (un tribunal de dubtosa credibilitat) on el van retallar. Ha estat una falta de respecte al poble català, i de sobte aconsegueixen 18 escons, 4 més del aconseguits el 2006.

Un tercer punt d’anàlisi és la caiguda d’ERC. Ha passat a ser la cinquena força política catalana, empatada a escons amb ICV-EUiA. Sense cap mena de dubte, la gran afectada del tripartit (11 escons perduts respecte les darreres eleccions). Espero que això els faci reflexionar i els facin agafar empenta i bona orientació política de cara a la següent campanya.

Per últim, felicitar a Solidaritat per els 4 escons aconseguits. Està molt bé per a ser un partit nou. Estic segur que donaran molt de joc i molt a parlar en el Parlament (ara, no sé si cap a bo o cap a dolent). És una llàstima que no s’ajuntessin (com inicialment s’havia parlat) amb Reagrupament, ja que així podrien haver aconseguit segur el cinquè parlamentari tan desitjat. A veure si això fa reflexionar a ambdós partits (i potser a un tercer, ERC) de cara a les pròximes campanyes, ja que en gran mesura s’han pres els vots entre ells. Junts haguessin arribat més lluny.

Que comenci el canvi que tan ens han promès. Cap a una Catalunya millor!

PS: i tot això amb una participació del 59,95%. Per al meu gust, una participació baixíssima tot i que tothom estigués content de que superés a la del 2006.

 

28 de novembre

Veig necessari que a falta d’una setmana per a les eleccions al Parlament de Catalunya fer un petit anàlisis de com es troba la situació política catalana (almenys, com veig jo que està, intentar classificar una mica les meves idees i a veure si en puc treure l’aigua clara). Els possibles candidats són:

-          PP i Ciutadans: els englobo ja dins d’un mateix paquet, així és més fàcil descartar el seu vot. Per motius ideològics està clar que no se’m passa pel cap votar-los, ni de lluny. No comparteixo les seves idees ni les seves propostes electorals.

-          PSC: també descartat. Per què? Perquè s’ho han guanyat a consciència. Han intentat fer quelcom amb la invenció del tripartit, però no han arribat enlloc. Hem tingut un Estatut que ha estat torturat a Madrid, i tot i que el president Montilla va “convidar als catalans a manifestar-se”, tot s’ha quedat igual. Per no parlar dels seus contractes a les generacions ni-ni (una presa de pèl per a totes aquelles persones que treballen o bé estudien per a aconseguir un treball).

-          ICV: no els puc considerar una opció de vot pel simple fet de que no em transmeten res. Han estat al Govern per aquesta invenció del tripartit i crec que han creat més polèmiques que beneficis (ja siguin actuacions interiors dels mossos o límits de velocitats qüestionables).

-          ERC: què dir d’ERC? Que compartim dues idees: el fet de que Catalunya tingui l’autogovern i la independència; i que el PP no hauria de ser l’àrbitre d’aquestes eleccions. Estem parlant del que ha sigut els darrers anys la tercera força política de Catalunya, que fàcilment pot caure a una quarta posició (des del meu punt de vista, de forma merescuda per les seves actituds plenes de criaturades). No m’agradaria que un partit com el PP; tan lluny de les meves ideologies, en àmbits  nacional-identitaris, com lingüístiques, com respecte al tema de la immigració i altres temes socials; fos el que decantés la balança en aquestes eleccions.

-          Solidaritat Catalana: sabem com és el Laporta, i més si anem seguint totes les notícies referents als casos de “mala comptabilitat” del Barça. Alguns ja el relacionen com el Berlusconi català, però esperem que no arribi a tenir tant de poder en el nostre país! L’únic aspecte positiu que  li trobo, és el lideratge que té. A hores d’ara hi ha pocs polítics amb lideratge, i tenir algun així en el Parlament (al loro! Que no vol dir que el vulgui en el poder) no crec que estigui de més.

-          CiU: ara per ara, és el partit que veig més capacitat per a governar. Potser amb més serietat, amb propostes més solvents, etc. Tot i que mai se sap. Tot i que els donen per guanyadors. Tot i que potser han de pactar. No han deixat de forma massa clara alguns aspectes, que espero que beneficiïn a Catalunya i a la seva societat (una Catalunya millor, recordem).

Aquesta és la meva visió a falta de vuit dies per a les eleccions. He remarcat una mica la situació que he pogut captar, escoltant el que diuen i proposen, i donant per suposat que TOTS ELS PARTITS SABEN COM SORTIR DE LA CRISI, tot i que ningú ho hagi exposat en el Parlament… Ironia a part, m’agradarà veure com es treuen tots els punyals clavats al llarg de la campanya electoral el dia 29 si han necessitat els pactes.

Lipdub per la independència de Catalunya

Aquest migdia he vist el “Lipdub per la independència de Catalunya”, i crec totalment necessari fer-ne esment en aquest bloc.

Fins fa un parell de setmanes jo no tenia ni idea del que era un lipdub. Consisteix en un vídeo musical gravat de forma seqüencial (sense talls) en el que la gent sincronitza la seva boca amb la música que va sonant (playback per dir-ho d’alguna manera). La cançó escollida per a aquest vídeo ha estat “La Flama” del grup Obrint Pas.

Va ser rodat a Vic el 24 d’octubre del 2010, on es calcula que hi van participar 5.771 persones. Els motius que porten a fer-lo, per a ells són: “La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur.”

La veritat, poques coses puc dir d’aquest vídeo. Simplement, que m’ha impressionat molt com la gent s’ha mogut per realitzar-lo. La gran participació de gent hauria de donar molt a pensar a totes aquelles persones que asseguraven que a la manifestació del 10 de juliol només hi havia 56.000 individus. Hi ha molta gent que vol aquesta realitat, que estima aquesta terra, i que vol seguir endavant. Vic ha demostrat que ells volen, es podria dir que és la capital catalana de l’independentisme, i ho han demostrat en aquest vídeo, en l’alta participació en els referèndums, i en una cosa que encara em va sorprendre més quan hi vaig estar: hi ha molta immigració, però el percentatge que parlen el català no tenen res a veure amb el de qualsevol altre indret de Catalunya. Una ciutat, una gent, i una comarca (Osona) que tenen tot el meu reconeixement.

Felicitats, i moltes gràcies.